viernes, 12 de octubre de 2012

Anatomia del temps




“Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps”

(Joan Fuster, Diccionari per a ociosos)

Des que els humans descobrirem el foc com a innovació tecnológica, hem volgut apoderar-nos de l’hegemonia del temps amb un orgull típic de les espècies “superiors”.

Inumerables han sigut els intents de mesura cronològica: rellotjes de sorra, solars, calendaris babilònics , maies , gregorians…rellotjes que conformen un nou membre, digitals, el pippiiiiip del despertador barrejat amb badalls matutins, el “Un hora menys en les Illes Canàries” que la ràdio s’encarrega amablement de recordar-nos la nostra mortalitat…ipods, ipads…i de més llepolies intoxicades amb liti.

Per a què ens serveix tanta ximpleria sofisticada si els científics diuen que si atribuirem l’edat terrestre als mesos de l’any , l’ Homo Sapiens hauria barrejat el xampany amb el raïm la nit de capdany i a més de segur s’hauria entravessat amb alguna llavor.

Avui, per fi, he arrivat a entendre-ho tot. Havia de ser durant una jornada festiva, és clar, el Dia de la Hispanitat. Com a intent d’espanyolització recomanat pedagògicament per alguns ministres que han confòs la sal pel sucre al beure el cafè matutí, he decidit dedicar aquest dia a la neteja i al reciclatge general (com a neteja de la meva ànima impura). Ha sigut aleshores que els hi he trobat. En el lloc menys esperat, damunt de l’armari farcits d’una pòls estel•lar i embriagats amb la narcolèpsia de l’oblit, dormien els meus apunts d’anatomia del meu primer any de carrera.

Es de veres que només ha passat un trienni? Com pot ser que no em recordi de res?

Paraules com proximal, distal, sagital , coronal...interfalàngic, tròclea i ròtula han eixit de la seva presó per a demostrar allò que tant ens costa d’acceptar als humans; el fet de que per a nosaltres el temps no és més que una acumulació d’objectes materials. Uns ho fan amb les arrugues, d’altres més afortunats ho fan amb diners (i amb aquests fan dan desaparèixer les arrugues), els avis amb el creixement dels seus néts (els quals relitzen visites esporàdicament pactades per un augment de paga) i d’ altres més melancòlics amb cartes d’amor o desamor. Podem gaudir del luxe de contribuir amb l’austeritat nacional de canviar les novetats multimèdia intoxicades de liti per tones de celulosa. Ho fem perquè estem segurs que així es reduirà indirectament, la sobredosi humana al sistema sanitari.
Això si els apunts no és fagociten abans que acabem la carrera!

Els estudiants de medicina, però, desenvolupem una síndrome de Diògenes força especial, ja que no mesurem el temps acumulant muntanyes de fem, sinò amb cordilleres d’apunts.

Per això us demane , no hem feu preguntes cronòliques del tipus à quin dia estem? o quin hora és? El més probable és que us la meva resposta siga directament proporcional a l’àrea del meu ecosistema vital invaït per coneïxements oblidats.

Paradoxal? El record de què te n’has oblidat del que hauries de saber.

Això és al cap i a la fi, el temps.