El ninotet es va tornar roig i aquell color se li enfosà dintre les pupil·les. Semblava un ninotet imperatiu, rígid , amoïnat per la seva contundent funció vital: crear parèntesi momentanis dins la cotidianeïtat dels vianants.
Va decidir fer-li cas. Al cap i a la fi...els semàfors estaven per aturar-se, oi?
En aquell moment es va sentir inmòvil, els seus peus s'havien fusionat amb l'asfalt d'aquella cantonada, les seves mans s'adherien al seu tronc de forma capritxosa. Només reaccionava la seva mirada hipnotitzada per aquell ardent guardià del camí.
Aturar-se...
La resta de transeünts li observaven amb incertesa, doncs no hi circulava cap vehicle des de feia segons i tampoc s'obserbava cap a l'horitzont.
Aturar-se...
De sobte, començà a elaborar un viatje interior. Tot i que el seu cos, romania paral·litzat, la seva ànima s'allunyà lentament, i es va sentir cada vegada més extern a aquell paisatge urbà, però tant endinsat al mateix temps.
Era com un fervorós quadre penjat a la inmaculada paret d'un museu. El cromatisme era incandescent, les flors del parc vocalitzaven efervescents versos al ritme dels raigs de sol, les estàtues capgiraven, dansaven trencant amb la solidesa a la que estaven sotmeses, els aparadors semblaven limítrofes finestres d'esperances, la fragilitat de les esfèriques bambolles nascudes d'aquell camaleònic mim li recordà altres temps, la inocència de la infantesa, tal vegada, sentir sota el seu cos el rebombori siderúrgic d'aquell ferrocarril subterràni el feia vibrar, s'acsejar-se...es sentia omnipresent, poderós, inmortal davant aquella perspectiva.
...I la resta... Els vianants s'havien transformat en pinzellades de desitjos, passions, secrets. Una lleugera carícia sota el coll, en aquella parella, una tendresa impenetrable en fonia l'abraçada d'aquella altra, converses encreuades,discusions inacabades, la solitud en alguns passos , pensaments ínfims...
Alçà vista una altra vegada al seu colorat amic. Ja no hi era.
Aquell quadre ara era vida, la vida.
Es sentia orgullòs d'haver-li fet cas... Ja no tenia presa, ja no li trobava cap sentit a l'agonitzant i rutinària rapidesa, ja no se sentia un esclau del temps.
Un somriure es dibuixà el seu rostre.
Al cap i a la fi els semàfors estaven per aturar-se ,oi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario